¡Atención! Este sitio usa cookies y tecnologías similares.

Si no cambia la configuración de su navegador, usted acepta su uso. Saber más

Acepto

Advertencia

JFolder::create: La ruta no está entre las rutas del 'open_basedir'

hipodromoMahon

Benvolguts socis, amics i aficionats al Trot, el proper dissabte 28 de novembre celebrarem un Acte Institucional per commemorà els 80è aniversari de la Societat Hípica.

Des d’aquesta tribuna vull convidar-vos a tots a participar en la festa. Un aniversari sempre és motiu d’alegria i més quan es tracte d’una de les coses que més ens satisfan i ens il·lusionen en aquesta vida com són les carreres de cavalls.

Aprofitarem per agrair el seu esforç a totes aquelles persones que al llarg de la nostra història han fet possible, han fet realitat, el naixement i la seva subsistència fins el dia d’avui.

Aprofitarem per manifestar l’estima i, fins i tot amor, que sentim els afeccionats al Trot per aquests cavalls atletes, soferts, que ens enlluernen cada setmana.

El diumenge 29 de novembre celebrarem la jornada de carreres commemoratives amb trofeu al guanyador de cada cursa i aprofitarem per fer un gest solidari cap a l’Associació Española Contra El Càncer, finalment gaudirem d’una “picada”.

Salutacions cordials, Toni Catchot Ferrer.

                              Acta constitucional Ajuntament Maó

                               Començament a les 19:30 hores.

                               Moderador: Sr. Josep Pons Fraga.Editor Diari Menorca.

                              

                              Part institucional

                               Josep Antoni Catchot Ferrer. President SHANB. Benvinguda.

                              Part política Consistori (Propietari del Hipòdrom Municipal de Maó) Ordre cronològic.

                               Conxa Juanola Pons. Batllessa.

                               Àgueda Reynés Calvache. Exbatllessa.

                               Vicenç Tur Martí. Exbatlle.

                               Arturo Bagur Mercadal. Exbatlle.

                              Part política CIMe

                               Susana Mora Humbert. Consellera d’Esports CIMe.

                               Salomé Cabrera, Exconsellera de turisme

                              Part esportiva

                               Juan Llabata Cursach. President FNT (Federació Nacional/Balear de Trot)

                              Llibre

                               Josep Pons Fraga. Editor Diari Menorca. Presentarà el llibre de na Margarita.

                               Margarita Caules Ametller. Autora.

                              Recerca històrica / Educativa. Sres. Anna Tudurí i Lara Juanola

                               Illetra.         

                               Vino Español. Firma de llibres.

                               El llibre de na Margarita Caules tindrà un cost de 10,00 €.

                               El llibre que recull el lèxic del TROT tindrà un cost de 5,00 €                        

       A l’avantsala hi hauria instal·lats els Plafons i dues empreses, una amb formatge (COINGA)  i una altre amb vi (VINOS LLUCMAÇANES).   

Autoridades

   

Toni Ctchot  Concha Juanola

Agueda Reynes

                                               Toni Ferrer

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Arturo Bagur 

   Susana Mora

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Salome Cabrera

                               Joan Llavata

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Josep Pons Fraga

Margarita CaulesIlletra





80è ANIVERSARIHIPÒDROM DE MAÓ

Si teneis fotos antiguas y quereis que se publiquen en esta Web, las poseia mandar a: Llumaneto@ hotmail.com y las publicaremos, entre todos conseguiremos una celebracion de este aniversario mas brillante. Muchas gracias.

images

EL PAPER DE LA DONA EN EL MÓN DEL TROTArticle 3. Margarita Tudurí Magdalena Teixidor i Cati Pons a Alemanya. 1980. Foto Juana Pons Morro 1

Lara Juanola i Anna Tudurí

Al llarg de la història de la hípica maonesa s'han succeït nombrosos presidents, molts dels quals després s’ocupaven d’altres càrrecs com el de vicepresident, secretari o tresorer però formant, normalment, les juntes directives amb membres que anaven rotant. Es tracta d'un llistat que presenta majoria de noms masculins, només amb una excepció femenina. Aquesta figura és la de Margarita Sintes, sòcia de l'hipòdrom que en diversos moments de la dècada dels anys vuitanta va exercir les funcions de secretària i de presidenta. L'any 1987, durant la presidència de Guillermo Gardés, va formar part de la Junta Directiva com a secretària. Funcions que va assumir sense tanta pressió com quan va esdevenir la primera i única dona al capdavant de l'entitat. Ella mateixa va assegurar que no va ser una decisió exempta de polèmica i que el fet de no ser un home va disgustar un sector dels socis i aficionats. 

Tanmateix, l'actuació que va tenir més continuïtat va ser la duta a terme per tot un conjunt de dones. Els canvis en clau femenina dins el món del trot van començar quan dins la Sociedad Hípica Amigos del Noble Bruto, ja establerta a les instal·lacions de l'Hipòdrom Municipal de Maó i sota la presidència de Guillermo Gardés, es va fundar el Club de Damas. Fins al moment no hi havia hagut  menadores a Menorca però també va tenir un paper rellevant en la societat hípica de fora de l'illa perquè era el primer club de dones existent a Espanya. L'inici oficial de l'activitat del Club de Damas va tenir lloc el 23 de febrer del 1981 i la seva presidenta, Ana Maria Montañés, recorda com la reunió inaugural que van organitzar va ser accidentada. La coincidència amb el dia del cop d'estat militar, va fer que la trobada fos curta i ràpida, supervisada per una parella de guàrdia civils i viscuda amb molts nervis. El club es regia pels mateixos estatuts que la Societat Hípica ja que en formava part i al començament, comptava amb nou cavalls i set menadores: Pili Orfila, Juana Pons, Margarita Tudurí, Cati Pons, Magdalena Teixidor, Estela Barro i Daphne Walton. En aquella època, el club tenia aproximadament seixanta-tres sòcies.

Amb el temps, han arribat a ser cent vint-i-cinc sòcies i es té constància d'un total de trenta-cinc menadores en la història del club. Avui en dia és costum que tant menadores com menadors facin carreres junts però quan van començar s'organitzaven per separat. I, fora de Menorca, en tractar-se del primer club amb menadores, es desplaçaven fins als hipòdroms de Palma, Manacor i Eivissa per tal de fer-hi demostracions o bé, els convidaven a venir a Menorca. Aquest tipus d'activitat va fer que en poc temps fossin conegudes i convidades a carreres reconegudes i, al llarg dels anys, han participat a diades tant a nivell nacional, a Ciutadella i Manacor per exemple, i a nivell internacional, alguna vegada a França i Suècia però bàsicament a Alemanya i Itàlia. Tot i així, la primera carrera internacional la van córrer a Maó amb convidats de fora però utilitzant cavalls d'aquí.

Les experiències s'anaven acumulant i les sòcies, encara avui, expliquen l'anècdota que van viure quan van participar al Campionat d'Europa representant Espanya. Es va celebrar a Nàpols i Pili Orfila era la menorquina que ens representava, la jove de 18 anys no va dubtar a l'hora de prendre una decisió respecte el cavall que li va tocar. Es sortejaven els cavalls i a la nostra menadora n'hi van assignar un que sabien que acostumava a tirar-se a terra quan era el moment de sortir, Pili Orfila, que no va voler demanar un canvi, per evitar això passés va actuar de manera un tant inusual però molt eficaç. Fos com fos, va aconseguir que el cavall arrenqués a córrer amb el tret de sortida.

Els viatges que realitzaven servien també per a fer contactes o trobar mecenes. Hi ha dos casos importants de dones estrangeres que les van ajudar. Per una banda, Karola Döme, aficionada d'Alemanya que encara avui patrocina carreres quan ve a Menorca; existeix un premi que duu el seu nom, que concedeix una manta, una corona i un premi en metàl·lic a les guanyadores. Per l'altra, l'anglesa Daphne Walton, que a més de córrer i participar de la seva activitat, les recolzava i cedia trofeus. L'actual presidenta del Club de Damas, Joana Pons, explica que les sòcies sempre han intentat trobar formes de patrocini, com podia ser la Banca March, que aportava el trofeu de final de temporada, o els diferents actes relacionats amb les diades, berenetes i donatius. Actualment el club subsisteix amb la venda de loteria de Nadal ja que les sòcies no paguen cap quota i es van reunint en ocasions assenyalades, però la dinàmica i la raó de ser del club han canviat.

 

images

 

La Hípica a Menorca. La consolidació d’una afició popular

Alfons Méndez Vidal

Institut Menorquí d’Estudis

A Menorca, hi ha una antiga tradició de curses de cavalls. En un dels primers textos forans sobre l’illa, de John Armstrong, s’indica que, a mitjans del segle XVIII, es feien carreres de cavalls, ases i persones. Lindemann, el 1786 refereix que per Sant Joan es fan curses de cavalls, i d’ases, per donar un to còmic a la celebració. Les curses de Ciutadella ja tenien l’especialitat d’una anella que s’havia d’intentar d’enfilar. L’americà Wines el 1833 explica que el dia de Sant Joan la gent de Maó i els pobles veïns visitaven en massa l’ermita dels plans. Després de la missa es feien curses de cavalls i els guanyadors eren recompensats amb una cullera de plata.

Aquest costum va perviure al llarg dels segles i les primeres dècades del segle XX seguia estant ben viu. Com a testimoni de la popularitat d’aquests espectacles, la majoria de les poblacions de Menorca disposen d’un cós, que era el lloc on es realitzaven les proves, no essent estrany que n’hi hagi un d’antic i un altre de nou, senyal de la seva longevitat. Durant l’estiu, les festes de tots els pobles tenien com a un dels seus plats forts aquestes competicions.

La rivalitat entre els genets era tan poderosa que el segle XX s’importaven cavalls. Així, els primers dies del mes de juny del 1935 va desembarcar un cavall del vapor correu procedent de Barcelona i Alcúdia. En les festes d’Alaior es va fer una cursa de poltres i quatre de cavalls, tres de les quals les va guanyar “el cavall mallorquí”, possiblement el que havia arribat uns dies abans. Durant les festes de Sant Climent d’aquell any els veïns van fer una col·lecta per sufragar un premi. Hi van participar un poltre del lloc d’Algendar d’en Gomila i el cavall del caminer de Ferreries, i el periodista comenta que els dos havien estat preparats i entrenats a consciència. La majoria de cavalls procedien de llocs de l’illa, com, a més dels ja indicats, s’Albufera o sa Creueta.

A les festes de Maó, a part de la cursa organitzada per l’Ajuntament, uns aficionats en van fer una altra dotada amb 60 pts pel guanyador i 25 pts pel segon. A més, el Sr. Guàrdia, propietari de la sala de Festes Trocadero va donar una copa “estil cubista”.  Uns dies més tard es van realitzar al passeig de Sant Nicolau de Ciutadella curses d’ases, muls, egües, cavalls i poltres. La prova es prenia molt seriosament: molt de temps abans els cavalls entrenaven diàriament davant d’un públic nombrós. La principal carrera fou guanyada pel cavall mallorquí Likiang (segurament el que havia arribat el juny), que havia estat adquirit el matí per Josep Olives Faner. A l’espectacle es va desplaçar gent de tots els pobles de Menorca i el diari fa notar que es van creuar apostes.

Van tancar l’any les curses realitzades a Alaior, on l’egua Pasqua no va poder competir perquè es va fer una luxació en un entrenament. En les primeres quatre proves, els cavalls competien per parelles i en la darrera especial van córrer tres cavalls; guanyà, com en totes les altres en què havia participat, Likiang, que s’embutxacà cent pessetes.

Els espectacles eqüestres van donar un bot qualitatiu els dies 5 i 6 de gener del 1936 quan es van realitzar les primeres proves en una pista. Es tractava del camp de futbol de l’Stadium Mahonés (CD. Menorca), organitzades per la Sociedad Hípica Mahonesa, que s’havia constituït el mes de novembre de l’any anterior, sota la presidència de Rafel Rosselló Olivar.

La progressió de la competició es constata per l’aparició de noves importacions d’animals. Sense cap ànim de ser exhaustiu i només a tall d’exemple, el 10 de gener arribava a Maó procedent de Palma un cavall i quatre egües de carreres, tres cabriolés i tres carretons. Un altre dia devia d’arribar un altre èquid, ja que en un article posterior que informava de les carreres que s’anaven a celebrar el dia de Sant Antoni, s’apuntava que eren cinc els cavalls que havien estat importats de Palma per competir contra els que ho havien fet millor en les proves de la setmana anterior. El periodista es congratulava d’aquest fet i desitjava que Menorca comptés prest amb bones quadres, que  poguessin enviar animals a córrer a la capital de la província. La cosa no quedà aquí i el dia 24 desembarcava un altre cavall. Més endavant, el 17 de juny arribava de Palma el cavall Sextius, corredor de proves de galop llis. Dies abans havia comparegut Newharvent.

En altres ocasions es pot intuir que es tracta de cavalls importats. Així Benito Carreras va fer córrer al galop a Flor de Peche. A més del seu nom estranger, l’associació hípica de Maó té notícia que aquesta persona va ser dels primers en dur animals de fora. Els noms d’altres èquids fan sospitar de la seva procedència forana. Al trot serien els casos de Tenebreux i Belle Garde, de Jiménez, Denís de Sotervall, d’Antoni Ferrer o Atchoum de Vicens.

La presència de nous cavalls va permetre un augment del nombre de curses de cada jornada i del nombre d’animals que hi participaven. Si al principi solien ser cinc, de les quals una era de muls, aviat es va prescindir d’aquests darrers. En les competicions corrien junts cavalls i egües, encara que els primers eren molt més nombrosos. Deu formar part de la idiosincràsia de l’illa el fet que la prova que veié una major projecció fou la de galop (com hem vist en la importació de Sextius i Newharvent), de manera que es va haver d’afegir una altra carrera a les jornades hípiques per fer lloc al major nombre de participants. Els animals per cursa, que al principi era de tres o quatre, al final arribaven als set o vuit.

Des de l’inici es donaven premis en metàl·lic a les tres primeres cavalleries en arribar, que durant la jornada anaven augmentant. Al començament, la primera cursa tenia un primer premi de 40 pessetes i la darrera de 75, però el mes de juliol ja havien pujat fins a 66 i 112 ptes, respectivament. D’aquesta manera, es van arribar a repartir un total de quasi mil pessetes en una sola jornada.

Les proves eren seguides per un públic entusiasta que feia nombroses apostes. El 12 d’abril la premsa informava que els descansos s’havien allargat per la multitud que acudia a les taquilles a jugar i el 24 de maig es feia constar que hi hagué una gran concurrència d’aficionats a les guixetes de les apostes, que cada dia registraven majors ingressos. Aquesta passió es desfermava quan hi havia incidents. El 31 de maig es van desqualificar dos cavalls en una carrera de trot enganxat i el públic i el joquei d’un d’ells, Lucero, van protestar perquè consideraven que la sanció era injusta. El periodista pregava que el jurat estigués compost per un nombre suficient de persones que jutgessin de forma imparcial segons el reglament i aplicant un criteri uniforme a tots els corredors i afegia que el públic que anava a les taquilles de les apostes seguia amb passió les curses i sempre serien poques les garanties de serietat que se li oferissin.

Les carreres cobrien diferents distàncies. En el galop anaven dels 800 als 1.210 metres (de dues a tres voltes), mentre que les de trot es movien entre els 1.500 metres i els 2.680 (de cinc a vuit voltes). Els cavalls corrien amb handicap, la qual cosa vol dir que els millors havien de cobrir una distància superior: en una cursa curta de galop, 10-15 m. i una llarga de trot fins a 60 m. Cada carrera tenia un nom, al principi de pobles de Menorca i més endavant de llocs de l’illa, com ara Alcaidús, Toràixer, Santa Ponça, Son Ametller, Son Ermità, Font Santa, Parelleta, així com Cala Santandria.

Com és lògic, va haver alguns cavalls que van destacar. Així al principi l’egua Linda, d’Antoni Ferrer, va ser la protagonista de diverses curses de trot i el 29 de març en guanyà dues. En tot cas, fou superada per la també egua Lunares, de Cristòfol Alzina, que fou la primera en vèncer en cinc proves de cinc jornades diferents. No es quedà gaire enfora el cavall Coquín, d’Antoni Artigues, que començà a córrer el mes de maig i guanyà cinc carreres en tres diades. Altres bons cavalls d’aquesta prova van ser Vouyou i Belle du Jour. Pel fa al galop llis, al començament Likiang va fer un bon paper i guanyà dues curses i fins i tot el veterà Telo va tenir el seu dia el 29 de març, quan va fer dos primers. Tanmateix cap al final va aparèixer Orcella, que va guanyar quatre carreres en dues jornades i Newharvent, que en la darrera cursa, del 12 de juliol, també va fer un doblet. És digne de notar que Likiang havia tornat a ser venut, ja que el seu propietari ara era Francesc Villalonga, per la qual cosa veiem que el mercat d’èquids era bastant actiu.

Potser per la inexperiència, les jornades hípiques van patir diversos contratemps. Al principi era freqüent escoltar crítiques sobre el retard que acumulaven les proves o la manca de pissarres on s’anunciessin els resultats. Les carreres també van patir diversos percaços. A finals de maig, el joquei que cavalcava Listo al galop llis en la sortida va perdre un estrep, i malgrat tot va ser segon per poc. En aquesta prova el cabriolé de Belle du Jour va punxar i es va repetir la cursa. El 12 d’abril un altre cabriolé havia punxat i, en travessar-se amb un altre corredor, el joquei sortí disparat, però així i tot el cavall va seguir una volta amb el cabriolé destrossat, fins que el seu conductor l’aconseguí aturar.

Esta dirección de correo electrónico está siendo protegida contra los robots de spam. Necesita tener JavaScript habilitado para poder verlo.

images

 

L'HIPÒDROM MUNICIPAL DE MAÓ

Lara Juanola i Anna Tudurí

Els inicis de la Sociedad Hípica Mahonesa estan estretament lligats a la pista de l'Estadi Maonès, espai on durant més de trenta anys es van dur a terme les carreres de cavalls. L'activitat es va veure interrompuda de manera important en diverses ocasions, com per exemple durant el període de la Guerra Civil o més tard, entre els anys 60 i 70, moment en què l'estadi només va acollir partits de futbol. L'afició va anar fluctuant i un altre entrebanc que va existir va ser de caire sanitari, quan es van prendre mesures per assegurar la higiene i la Societat hagué de demanar els permisos pertinents. Tot i això, també hi va haver canvis que van propiciar temporades bones, com és el cas de la nova llei sobre institucions esportives que va sorgir a finals de 1953 i que va obligar la Sociedad Hípica Mahonesa a inscriure’s a la Secretaría General de Deportes del Movimiento. Això va originar uns nous reglaments i estatuts i es va decidir canviar el nom de l'entitat a Sociedad Hípica Amigos del Noble Bruto, que va quedar constituïda d’aquesta manera el 30 de juny de 1954.

Una nova etapa semblava encetar-se el 1972 amb el ressorgiment de l'afició, l'adquisició de millors cavalls i l'augment de la qualitat de les carreres. En aquells anys, es va construir l’Hipòdrom Torre del Ram de Ciutadella en els terrenys que va cedir Gabriel de Olivar. Les carreres se celebraven cada setmana de manera alterna en un i altre hipòdrom perquè hi havia pocs cavalls tant de Maó com de Ciutadella i els ajuntaven, i la SHANB era l'encarregada de l’organització. Tenint en compte que les condicions al camp del Menorca no eren les més idònies, es va decidir construir un hipòdrom. Dos dels promotors que van treballar en l’aplanació de la pista del nou hipòdrom van ser Máximo Polo i Pedro Pérez, “En Perot”, els quals també van importar cavalls i van ser un dels capdavanters en la iniciativa de recuperar els millors anys de la societat i traslladar-se. L’Ajuntament de Maó, de qui aleshores n’era batle Rafel Timoner, va cedir a la Societat Hípica uns terrenys amb una concessió de 20 anys. Passat aquest temps, el solar i tot allò que hi estés construït passaria a titularitat municipal. Finalment, el 9 de setembre de 1973, sota la presidència de Juan Vidal Bendito, es va inaugurar l’Hipòdrom Municipal de Maó al número 300 de l'avinguda José Anselmo Clavé, el qual comptava amb una pista de 630 metres de corda.

La construcció de les instal·lacions va anar a càrrec de l’esforç econòmic dels socis i aficionats. Es van arribar a pagar vint-i-cinc mil pessetes per cada quadra. Van ser anys de moltes negociacions, Juan Vidal, que el 1970 es va convertir en el president de la societat després de substituir a José Carreras, recorda la feina feta juntament amb el vicepresident Gabriel de Olivar i Martín Mata Goñalons i com van anar pagant al contractista Antonio Seguí el cost de les obres, al llarg de deu anys. Les obres es van allargar, un veí de la propietat va cedir una part dels seus terrenys perquè es pogués fer la pista amb les dimensions necessàries i, entre tots, van aconseguir que el nou hipòdrom fos un lloc digne de l'esport que s'hi practicava i que tornava a tenir nombrós públic.

Presidents posteriors van continuar amb la tasca de millorar i promocionar les carreres de cavalls. La nova etapa va comportar canvis com ara, un estil més clàssic i la desaparició de les carreres al galop a causa de la seva normativa, diferent a la de trot, i el risc d'accidents. Guillermo Gardés, que va presidir l'entitat el 1979, i Tóbal Huguet destaquen que en aquells anys es va organitzar per primera vegada una carrera d'autostart i també la primera diada de l'hipòdrom amb actes durant tot el dia. Combinant trot, espectacle, doma, ases i ponis perquè d'aquesta manera no costava tant que s'omplís de visitants.

Avançant en el temps i ja en els 90, es van solucionar algunes de les dificultats que els socis i les diferents juntes de la SHANB havien anat gestionant sense ajuda. L'aspecte municipal va cobrar importància quan l'Ajuntament de Maó, amb Arturo Bagur com a batle, va haver de fer front a la  concessió signada 20 anys endarrere i que quasi finalitzava. Existia poca relació entre l'hipòdrom i l'Ajuntament perquè el consistori havia de treballar en aspectes diversos, era necessari entendre l'esport i s'havia d'arribar a un consens amb els aficionats i els seus interessos com ara els estables o  les despeses d'aigua potable. Per tal de dur a terme la remodelació que les instal·lacions requerien i fer efectives les actuacions que la societat demanava, Arturo Bagur va comptar amb Lluis Gomila, Joan Junyent i Toni Ferrer i es va construir un pou, es va millorar la il·luminació i es va relacionar l'hipòdrom amb projectes de formació com les cases d'ofici o l'escola d'estiu.

La Societat no ha deixat de banda el projecte de remodelació i millora de la pista i instal·lacions de l’hipòdrom, amb la voluntat de donar un bon servei als menadors, tant locals com forans, i cuidar la comoditat de l’afició. L’objectiu, en definitiva, és arribar a tenir un hipòdrom adient a les característiques de la nostra illa i als temps que corren.

 

A l’acta de constitució  es pot llegir que el 13 de novembre de 1954 es van reunir al número dotze de la plaça Bastió —Bar La Murada— el president Salvador Botella Sintes, el vicepresident Jaime Garriga Orfila, el secretari Gabriel Villalonga Florit, el tresorer Bartolomé Adolfo Palliser Piris, el comptador Juan Bisbal Mercadal  i els vocals Gabriel Carreras Pons, Miguel Pons Justo, José Carreras Pons i Juan Moysi Crespi, entre d’altres.

 

 

 

 images

                                                                                 

1935, ES CONSTITUEIX LA SOCIEDAD HÍPICA MAHONESA

Una de les aficions que fa més anys que perduren entre els menorquins són les carreres de cavalls. La gent del camp corria en petits grups i en espais oberts com camins rurals o pels voltants dels pobles perquè no existia cap pista de competició tancada. I no només hi corrien cavalls, sinó també muls, poltres, pollins i ases. L’espai que acomplia aquesta funció era denominat cós i encara avui el trobem a diferents pobles de l’illa. En relació al cós de Maó, es té constància de corregudes des de començament del segle XVIII. Al llarg dels anys, les localitzacions utilitzades han estat diverses. Així, en els seus inicis es feien dins el recinte emmurallat; quan la ciutat es va eixamplar, van passar a fer-se al Cós de Gràcia; amb els anys, aquest va resultar perillós, i es va decidir traslladar-les al port, al Cós Nou; posteriorment es va provar un cós al carrer Josep Maria Quadrado però no va funcionar, moment en què es va tornar a baixamar.

A principis dels anys trenta del segle XX, es van fer algunes carreres al camp de futbol Stadium Mahonés—nom amb què es coneixia l’Estadi Maonès—, on hi juga el C.D. Menorca. Però no va ser fins a finals de 1935 quan es van organitzar de manera formal i legalitzada gràcies a la constitució de la Sociedad Hípica Mahonesa, la qual va néixer amb l’objectiu d’organitzar carreres de trot i galop. Tot i que no es conserva l’acta de constitució de la societat, sembla que la data de fundació va ser el 27 de novembre de 1935, com ha ressenyat en diferents ocasions Antoni Curto. Així doncs, en aquesta data el Delegat del Govern a Menorca, aprovaria la constitució de la Sociedad Hípica Mahonesa. Aquesta iniciativa la van emprendre un grup de persones entre les quals trobem Rafel Roselló Olivar —qui en fou el president—, Antoni Ferrer Canus i Antoni Teixidor Pretus, entre d’altres. La pista que es va habilitar per a les carreres de cavalls, donava la volta al camp de futbol, i comptava amb una corda de 360 metres, molts menys dels 635 actuals.

La premsa d’aquella època es va fer ressò de les primeres carreres que va organitzar l’esmentada societat, el 5 de gener de 1936. Als diaris La voz de Menorca i El bien público s’hi va anunciar dies abans aquesta festa hípica, amb uns rètols on es distingia el preu de l’entrada en tres grups de persones: l’entrada general, que costava 1 pesseta; a meitat de preu per a senyores, nens i soldats; i també a la meitat per a seients de preferència.

Un cop acabades les carreres, en van aparèixer les cròniques als respectius diaris. Així, a la publicada a La voz de Menorca, en data de 7 de gener de 1936, hi podem llegir que «Ante numerosas concurrencias se celebró anteayer por la tarde en la pista del campo del “Stadium Mahonés” la fiesta hípica organizada por la Sociedad constituida legalmente que tan dignamente preside nuestro buen amigo don Rafael Roselló Olivar».  Afegeix que «durante algunas semanas se han hecho trabajos para el arreglo de la pista y la construcción de dos gradas obras que han quedado en inmejorables condiciones».

Al seu torn, El bien público comentava el 6 de gener d’aquell mateix que a les sis carreres que se van celebrar es van disputar diversos premis en metàl·lic i que a les carreres «concurrieron caballos algunos ya conocidos de la afición y otros que revelan condiciones y que no tardarán en tener simpatizantes».

Pel que fa als participants i resultat d’aquelles sis carreres, llegim a El bien público que la primera va ser al trot enganxat i amb un recorregut de 2.000 metres. El guanyador va ser Paulino Barceló de Ciutadella, que menava el cavall “Chino”; en segon lloc va quedar Juan Riutort, també de Ciutadella, amb la seva mula “Rubia”; el darrer en arribar va ser el cavall “Negrito”, menat pel seu propietari José Seguí d’es Castell.

La segona carrera també va ser al trot enganxat però amb un recorregut de 2.800 metres i tres menadors maonesos. En aquesta ocasió va guanyar l’egua “Estrella”, menada pel seu propietari Antonio Ferrer (Senyalet); la seguia “Improvisado”, cavall d’Antonio Carreras; finalment arribà “Elegido”, guiat per José Barber.

La modalitat del galop llis va entrar en joc a la tercera carrera, amb un recorregut de 800 metres. El premi se’l va emportar Pedro Pons menant l’egua “Flor”, poc més tard arribà el cavall “Listo”, propietat de Lorenzo Jover. La quarta (carrera) va ser al trot enganxat amb un recorregut de 2.800 metres; la va guanyar el cavall “Ya Vial”, menat per Juan Mascaró i propietat de Juan Pons Trémol; el seguiren C. Pons amb l’egua “Loca” i Antonio Ferrer amb “Linda”.

Pel que fa a la cinquena, sabem que van ser al trot enganxat (1.650 metres), però hi ha confusió amb els participants i guanyadors si comparem els dos diaris del moment i el programa de les carreres.  Finalment, la sisena carrera que es va disputar va ser al galop llis (1.000 metres) i la va guanyar per poca avantatge l’egua “Flor” de l’Albufera, deixant en segon lloc el cavall “Li Kian” de José Melis.

En el següent article veurem com va anar avançant la història d’aquesta societat hípica, la qual va néixer amb una gran afició que reunia gent de tota l’Illa, però que va veure interromput el seu auge a causa de l’esclat de la Guerra Civil. El conflicte bèl·lic va obligar a aturar l’organització regular de carreres fins al 1939.

  images

  

escanear0011

 

            escanear0012        escanear0013

            FAMILIA BORRAS         GARIBALDI

continuara.....

 

 

Con motivo de nuestro ochenta aniversario habrimos este espacio para recordar nuestra historia,lo hacemos en primer lugar con nuestros presidentes:

  

     DSC06504      DSC06505       DSC06507       DSC06508

                                                                                                                                                  

     DSC06509      DSC06510       DSC06511       DSC06512

                                                                                                              

     DSC06513 2       DSC06514 2      DSC06515 2      DSC06517 2 

         

      Seguidamente unas cuntas fotos antiguas registradas en el recinto del Stadio Mahones e Hipódromo Municipal de Maó

      1 MARZO 1958       3 12 72 LLAPIS II MIGUEL PONS

      9 8 81 AZUCENA F        12 12 76

      23 4 78

      Ecarina con carlos orfila        escanear0002

       escanear0003        escanear0006

       escanear0008

        

MEMORIAS DEL HIPÓDROMO MAHONÉS (1)

José Carreras Parpal

Aquel 11 de marzo de 1920, según el comentarista de la prensa menorquina, hizo un vendaval “d’un vaga’m Déu”. Los residentes a partir del ayuntamiento hacia extramuros, para acudir al mercado tuvieron que estudiar que ruta escoger. Principalmente las mujeres, siempre más frágiles, se arrimaban a las paredes de las casas, evitando la bajada de Portal de Mar, haciéndolo por la de Santo Cristo, dirigiéndose como si fueran a comprar a “Can Ufano”, actualmente Fincas Menorca,  cruzando rápidamente  en línea recta a la tienda de comestibles de  “Ca Na Torras”.

Precisamente aquella mañana, Margarita Parpal Orfila,  no fue de compra,  no se topo con el vendaval, pero sí vivió otra clase de tempestad bien distinta, estuvo de parto. Dio a  luz su segundo hijo, al que llamaron José, tenían una niña, Práxedes, por lo cual fueron felicitados por todos al conseguir “una parellata”.

         Su esposo, Agustín Carreras Far, recaudador de arbitrios, era un hombre muy conocido a la vez que popular debido al puesto que desempeñaba en el ayuntamiento mahonés.

El matrimonio y sus hijos residían en Sa Raval 27, por lo que en la actualidad diríamos que vivían muy céntricos, “a prop de per tot”. Los niños fueron al colegio de  Santo Tomás de Aquino, que con el  paso del tiempo le fueron llamando Fontiroig.

 Los dos hermanos al entrar en aquel amplio zaguán quedaron sin apenas respirar, al encontrarse aquel amplio recibidor, con su amplia escalinata y muchos niños y niñas que subían y bajaban. Unos quedaron en la habitación que se encontraba justo al entrar a mano derecha, el suelo de madera muy brillante, alguien comentó que esta recién encerado. El niño no supo de qué hablaban. Todo tan limpio,  tan precioso oliendo a pintura, “i a oli de lli”, el mismo que hacia servir la jornalera que limpiaba su casa por las  mañanas y que le martirizaba recordándole no restregara los pies por la pared.

No es de extrañar tanta pulcritud, aquel colegio estaba recién  inaugurado, antes se hallaba en la plaza de Augusto Miranda, según he podido constatar en el cuaderno del mecánico de la Mola.

La infancia de José transcurrió normal como la de cualquier chiquillo de su edad, jugando por la barriada de la calle de San Jaime con su gran amigo Jorge Bisbal y un nutrido grupo “que si un era pillo, s’altre més”. Sus correrías por la cuesta de la Clota, bajando a la Colársela a pesar que las madres predicaran una y mil veces que no se movieran de su entorno.

Llegado el momento de ir al Instituto de la plaza de San Francisco, lo hizo a la chita callando, su padre deseaba que el muchacho estudiara. El director del centro don Emiliano Castaños Fernández, el primer día de apertura de curso, les dio a todos la bienvenida, por un igual desde los que tenían de 9 a  10 años, hasta los mayores que les impartían las clases en lo alto del edificio.

         Lamentablemente su grupo vio truncado el poder seguir estudiando, la guerra rompió con todas las ilusiones. Al finalizar, fue demasiado tarde, las ganas se habían ido con las miserias y experiencias vividas.

Estuvo un año estudiando en Madrid, deseaba entrar en el cuerpo de funcionarios de Correos. En 1947, de regreso a Mahón durante unas vacaciones le propusieron entrar en las oficinas de la “SENS” que se  hallaban en la calle de San Fernando, encargándose del departamento de colocación.

La vida en Mahón, era más bien monótona. Precisamente en ésta época del año, los domingos se paseaba por la Ravaleta y la calle Nueva, se iba al cine y los aficionados al futbol disfrutaban con La Unión y el Menorca.   Otro grupo se decantaba por el mundo de los caballos y las carreras, bajo el nombre de Sociedad Hípica Mahonesa, fundada el 27 de Noviembre de 1935. Digo bien al decir, fundada, ya que a buen seguro debería hacer muchos años que se venía disfrutando de aquellas corridas entre amigos y hombres del campo amantes de los caballos. Una práctica iniciada por los payeses y a buen seguro los conductores de carruajes. Hay que tener en cuenta que apenas había automóviles, las llamadas galeras venían a hacer la misma función; otros, no todos, disponían de un carretón con toldo para protegerse de  las inclemencias del tiempo, mientras los transportistas se valían de carros, todos ellos tirados por mulas o caballos, los mismos que trabajaban en el campo o recorriendo la ciudad tal cual hacen en la actualidad los camiones o furgonetas. Los domingos y festivos les hacían correr  y competir  para saber quién era “l’amo”afortunado que disponía “d’una bona bístia”.

La guerra recién acabada, y en la tertulia del bar La Morada, de la plaza Bastión, sus asiduos no hacían otra cosa que hablar de caballos. Que si fulano dispone de una yegua de 3 años que es el no da más… que si mengano compró en Mallorca un caballo, que en toda Menorca no encuentra rival. Entre unos y otros lamentaban el no poder correr tal como se venia haciendo antaño. Hasta que uno de ellos, o tal vez todos al unísono, decidieron que  “es té que tornar armar” y así fue.

Aquel grupo de intrépidos, lo formaban: Miquel de Ses Olles- Es Pa de Quilo-  Es germans Mata- Victor Novo i un conco- en Butxaca, que se consideraba uno de los mejores adiestradores de caballos tanto para hacer carreras al  trote, como en la modalidad del galope. -  en Salvador Botella, es Carnicer - en Juanito Bisbal-  No siempre, pero cuando podía acudir se unía a ellos Antonio Ferrer Canus conocido como “en Senyalet”, que tenía un horno en Sa Raval, subiendo a mano izquierda. Repartía el pan por todo Mahón….  

José Carreras, no tenía caballo, frecuentaba aquel lugar tal vez por la proximidad de su casa complaciéndole el escucharlos. Según él mismo me explicó, se armaba tal revuelo con los contertulios, que los propietarios de La Morada, decidieron que aquellas reuniones hípicas para llamarles de alguna manera se celebraran en un almacén que disponían en la calle de Alaior, “allà va ser una altre cosa”.

En total, tan solo había 7 ó 8 caballos de carreras, según el número de los mismos se daban 3 vueltas al campo de futbol del Menorca en la carretera de San Luis, ahora J. Anselmo Clavé.

José Carreras, contrajo matrimonio con Juanita conocida por todos “per na Juanita del Toro”, vivían en una planta baja de la calle de los Frailes, tuvieron 2 hijas Margarita y Juana María, que en la actualidad cuidan al padre.

Entre otras cosas José recordó que cuando fue Delegado Sindical  Agrario, la oficina se encontraba en Sa Raval. 

Texto: Margarita Caules.

      

MEMORIAS DEL HIPÓDROMO MAHONÉS (2)

 

Miguel Pons Florit

Aquella mañana de 1938, jamás será olvidada. Su calle, la del Sol, parecía no querer deslumbrar a la vecindad, tal vez para que no se vieran las lágrimas de un pequeño grupo de chavales que se despedían, daba la impresión que se marchaba a Liorna, cuando el final de trayecto sería  Mahón. Un muchacho de pelo negro y ensortijado le dio un abrazo, tal cual hacían los mayores. A pesar de su corta edad, habían madurado a la vida antes de lo debido. Miguel, trabajaba por las tardes en factorías donde según me comentó, allí aprendían lo que no era preciso aprender.  

El niño ignoraba el porqué de la marcha, el tener que dejar su casa y sus cosas. Una de aquellas noches al irse a la cama, entre susurros escuchó a los mayores. Entre otras cosas, decían que, un señor muy importante del pueblo, había nombrado a su padre policía junto a varios “alaiorencs”,  para ello era preciso desplazarse a Mahón. 

El epigrafiado, nació en Alaior, en la calle del Sol, en plena primavera (25-4-1931), hijo de Antonio Pons Andreu y Francisca Florit Pons. Despertó a la vida con aromas de “xarol”, por ser su padre zapatero “de banqueta”. Desde muy corta edad, acudió a la escuela Nacional. Fueron sus profesores, D. Augusto Cortés, un maestro  al que llamaban Andreu  y el señor Pallicer, hermano del propietario de la Fantasía,  comercio de tejidos de la  calle Nueva de Mahón, a buen seguro el más antiguo de nuestra ciudad, con la particularidad que continua la misma saga, siempre tan  serviciales “ i bona gent “.

El  ruinoso  autobús,  funcionaba con gasógeno, a su paso armaba  un  revuelo, imposible ir de incógnito, los dejó en Sa Raval muy cerca del domicilio de un guarnicionero. La familia con sus cosas “i embolics” se dirigieron muy cerca del lugar, a una casa entre la actual perfumería Vda. de Carreras y el Teatro Principal. Allí vivieron hasta que finalizó la guerra, es posible que se tratase de la actual Casa Dolfo.

Lugar ideal, estaba rodeado de casas con muchos hijos, pronto jugó con los niños de aquel tramo, principalmente con Tiago Llompart, que vivía frente a la suya, regentaban la tienda de comestibles de la familia  que abastecía con las consabidas limitaciones del momento. Se encontraban otros con quien compartió juegos y que lamentablemente no recuerda nombres ni apellidos, lógico, ha pasado tanto tiempo y ha conocido tantísima gente.

 Pero sí recuerda el derrumbe de parte del Teatro, la bomba que armó tanto revuelo, dio mucho que hablar y mucho que temer.

Acudió a Fontiroig, su maestro vivía en la plaza de la Miranda. Ello se aviene al comentario que hice la semana anterior, que  la  escuela  de Santo Tomas de Aquino equivalente a Fontiroig, se había iniciado en aquel lugar, que por lo visto quedo como domicilio particular del maestro.

Por fin acabó la guerra, regresando al punto de partida y todo continuó como antaño. Todo no, la escasez de alimentos y otros menesteres se iban acumulando día a día, ni tan siquiera disponían de hilo parar zurcir  las punteras de los calcetines.

         De nuevo en su antigua academia y por las tardes empleado en la fabrica de calzados de caballero de Pons Arnau y calzados Sbert. Ya era un chico mayor, recién cumplidos los 9 años, le enseñaron  a cortar los trozos de piel que los hombres cosían. Reconoce que lo hacía con desgana, le apetecía adentrarse en el mundo intelectual. Aquellas cosas no le interesaban para nada. Pero debía hacerlo, su madre estaba enferma y su padre quedaba en casa junto a ella, era preciso cuidarla, precisando del jornal que el niño aportaba.

A finales de 1941, en Alaior se comentó que había regresado D. Juan Hernández Mora, recién salido  de la cárcel Modelo de Barcelona, con la intención de abrir una academia de bachiller libre muy cerca de calzados Sbert, en la calle Paborde Martí.

Miguel Pons fue uno de los primeros alumnos con que contó el profesor, con la particularidad que desde un principio “van fer molt bo”. No era frecuente dar con un chaval tan predispuesto al estudio, trabajando, ayudando a la familia y estudiando en las horas que debería descansar.

 Todas estas connotaciones le daban un buen prestigio, ante aquel maestro “tan tocat i posat”. Miguel, el futuro practicante, tenía las cosas muy claras, no deseaba continuar por el mismo camino que los hombres que trabajaban en las fábricas que frecuentaba, deseaba ser algo más. Por ello estudió el bachillerato elemental, viendo colmadas en cierta manera sus expectativas.

No sabía exactamente qué sería de mayor, a la vez que admiraba al practicante del pueblo: como atendía a su madre, siempre atento, con actitud paciente y cariñosa.

Desgraciadamente su  familia sufrió un  triste revés, su madre con tan solo 44 años falleció, tras una larga y penosa enfermedad, dejando un inmenso vacío.

Precisamente el profesor le ayudó en cuanto pudo a salir de aquel pozo de amargura, induciéndolo hacia el estudio, machacándole que debía continuar. Don Juan Hernández  fue depurado pudiendo entrar en el instituto de Mahón, dejando Alaior, y a una juventud que le echaría en falta.

D. Hernández  Mora fue capaz  de convencer a los que serían el futuro del pueblo, que se decantaran por los libros, estimulándolos a instruirse.   

Poco después llegó otro gran personaje que dejaría huella en su vida, D. Francisco Sans Amantegui, cuñado de D. Hernández Mora, destinado como practicante, con recomendaciones para Miguel Pons, entre ellas vigilando su aprendizaje, dándole las máximas facilidades, induciéndolo a la sanidad,  haciendo prácticas junto a él en su pueblo. Podría decirse que  don Juan Hernández, fue quien le trazó el camino hacia el cuidado de los enfermos, descubrió en aquel jovenzuelo, su humanidad, su dulzura y sensibilidad, componentes idóneos para tal cometido.  

Tiempo después pasó al Hospital Militar con los doctores Echevarria y Alfredo Soro Guardiola, con grato recuerdo de éste último con el que le unió una buena amistad. Siendo muy apoyado por ambos. Aconsejándole  debía finalizar su formación cursando su preparación en la Universidad, trasladándose a  Madrid, donde cursó  el 1º y el 2º curso en la ciudad universitaria.

Finalizó en 1951, tenía 20 años, pasando a formar parte de la Seguridad Social, siendo destinado a Es Mercadal. De aquella fecha recuerda que era la festividad de la Mercè, se encontró con el señor Borrás médico del pueblo, querido y admirado por todos “era molt bona persona” y Magdalena Pons, comadrona titular, muy espabilada y diligente, las mujeres del pueblo a la hora de parir, a su lado, se sentían muy seguras,  protegidas.

Según cuenta Miguel Pons, allí empezó una nueva vida. En la calle de los Mártires, camino de Tramontana,  alquiló  una sala con alcoba por 500 pesetas mensuales. Se trataba de una gente muy buena y apreciada, él le llamaba “sa patrona”.

En aquella época el medico y el practicante estaban de guardia las 24 horas seguidas, sin fiestas, ni vacaciones, siempre predispuestos a atender cualquier emergencia o situación. Con la particularidad que faltaban varios años para que la medicina  fuese considerada como tal. Si alguien sanaba siempre era gracias a Dios, una Virgen o un mártir. Si el enfermo fallecía, la culpa recaía sobre el médico, “açò estava ben clar”.  

En la actualidad, se cuenta con un gran avance de medicamentos y no digamos de instrumental. Por aquel entonces, los pacientes no iban al médico a no ser que el caso fuese de extrema gravedad. Primero se recurría a remedios caseros, tisanas, emplastes de hierbas, visitas a los curanderos, algunos se decantaban por la homeopatía, incluso se daba crédito a remedios de la vecina, la parienta…

Miguel, pasó momentos difíciles, por considerarse  novato, su  manera de ser tan responsable, le obligaba a esmerarse y entregarse incluso más de lo que debiera, pero jamás lo lamentó, antes bien todo al contrario, para el Practicante los pacientes eran lo primero, “i per ells treia faves d’olla”.

         Además trabajaba para los doctores Franco de Ferreries,  Osvaldo Gómez de Alaior y Orfila de Es Migjorn Gran. Repitió varias veces que hizo cuanto fue preciso, recalcando una vez más que el doctor Alfredo Soro, que en gloria esté , le enseñó infinidad de secretos y trucos de la medicina, de curas, de analíticas y un amplio etcétera. Junto al recuerdo del grato aprendizaje con el Dr. Soro Guardiola, también se encontra la del practicante que atendió a su madre, una persona muy humana, que le hizo ver, a la vez que comprender, que la medicina podía hacer mucho bien a la humanidad. Unas palabras de comprensión alivian más “que una penicil·lina”.

Infinidad de recuerdos se encuentran  guardados celosamente, tan sólo me comentó de su asistencia a una mujer que abortó en el interior de una cueva y lo que significaba realizar los lavados de estomagó cuantas veces fuesen preciso. En la actualidad los realiza un especialista, antaño los ejecutaba el practicante sin material, este lo suplía la buena voluntad de hacer cuanto uno podía.

En Es Mercadal conoció a la que sería su esposa, Águeda Barro Crespo, contrayendo matrimonio el 24 de agosto de 1957. Tuvieron 3 hijos, viéndose la familia felizmente aumentada con dos yernos, una nuera, un nieto y tres nietas. Se relacionó con toda clase de gente y estamentos, “ell, amb tothom feia bo”; iniciándose en el tenis, ajedrez y el futbol. El caso curioso fue que, en el campo de futbol de San Martín, se hacían carreras de cabriols y poco a poco se fue aficionando.

Al preguntarle, quien le indujo, me contestó que sus propias amistades del pueblo. El veterinario D. Miguel Gomila, un exfutbolista al que llamaban Pito Gomila, Nito el lechero que hacia las veces de transportista, llevando caballos de un lugar para otro.   Las mañanas de los domingos el grupo de mercadelencsle arrastraba al Hipódromo Mahonés, dejándose llevar, no en vano disfrutaba  del espectáculo. Miguel Pons es del parecer que la afición menorquina es la del trote enganchado, reconociendo que su hijo Antonio no era un superconductor, pero lo hacia muy bien. De niño ya demostraba una gran afición, ilusionado en poder conducir tuvo que esperar a cumplir 14 años. Por cierto aquella espera le supuso una eternidad.

El tracto con la gente del Hipódromo, su manera de ser, altruista y participativo, propició que cuando D. Guillermo Gardés fue nombrado presidente entrara a formar parte de la junta directiva; a los 2 ó 3 años ambos renunciaron uniéndose a ellos D. José María Carreras. Jamás se le habría ocurrido ser presidente de la Sociedad Hípica, “ni fer-hi a prop”, pero tras proponérselo y pensarlo tranquilamente, lo aceptó, con la condición de que algo debía cambiar.

La situación económica era catastrófica, tuvo la suerte de ponerse de acuerdo  con los responsables de las apuestas para que existiera un atractivo.

La respuesta fue muy positiva, logrando una acumulación tal de apuestas, que pagaron todas cuantas deudas tenían acumuladas.

En diciembre de 1991, se debían 624.000 pesetas. En marzo de 1992,  había una quiniela que debía dejar 3.000.000, se jugaba un millón de las antiguas pesetas, en aquel tiempo “eren molts de doblers”. Fue la salvación del Hipódromo Mahonés, lo que le dio que pensar que su misión  había finalizado. Se hicieron algunas reformas, entre ellas la torre de comisarios y los  depósitos de agua, entre otras muchas cosas.

Lamentablemente no recuerda quienes formaron parte en su candidatura, tan solo a Vicente Mata. Lo que no ha podido olvidar es la página de la derecha del libro de cuentas que al despedirse faltaba muy poco,  casi nada, para alcanzar los 3.000.000, sin deudas y diversas renovaciones.

 Cualquier mortal podría sentirse orgulloso de ello, pero Miguel Pons, “éspracticant”, es demasiado humilde, lo suyo siempre fue auxiliar al necesitado.

Sus compañeros y amigos del Hipódromo le agasajaron con una cena, con motivo de la despedida, la cual no ha olvidado. Aún hoy se emociona al recordarla, recalcando que no era merecedor de tanto agradecimiento, a fin de cuentas él había hecho, o por lo menos intentó hacer, cuantas cosas creyó  debían realizarse para el bien de la Sociedad Hípica.

         El tema de los caballos es muy bonito y muy apasionante, llegando a formarse grupos de gentes que trabajan sin ánimo “de res”,en beneficio de la Sociedad Hípica.  Confesó que en ocasiones sentado tranquilamente en su hogar, al cerrar los ojos divaga por el campo  y hasta le parece escuchar el rápido zumbido de las ruedas de un cabriol, mientras es apagado por  el fuerte trotar de un brioso trotón.

Texto: Margarita Caules

11148516 10205610590284260 7269125286360551364 o  escanear0001

escanear0002          escanear0004

escanear0005          escanear0006 2

escanear0007 2           escanear0008 2

Continuará........

  

 

        

Share
BIGTheme.net • Free Website Templates - Downlaod Full Themes